irregulars

“Ens hem distanciat de la Terra, aquest ésser viu del qual formem part, i hem acabat creient que som coses separades: la Terra d’una banda i la humanitat de l’altra. Però jo no trobo res que no sigui natura. Tot és natura, el cosmos és natura. Tot allò que puc imaginar és natura.”

AILTON KRENAK, Idées pour retarder la fin du monde, Edicions Dehors 2020, p.23.

“Idealment, caminar és un estat en què la ment, el cos i el món ressonen junts, com si tres personatges es posessin a conversar, com tres notes que de sobte creen un acord. Caminar ens permet sentir-nos part del nostre cos i del món sense quedar-hi atrapats. Així, som lliures de pensar, sense perdre’ns del tot en els nostres pensaments.”

REBECCA SOLNIT, L’art de caminar, Ed. de l’Olivier, p.12.

Camins salvatges és una proposta artística i una invitació a descobrir el món en primera persona, una aventura coreogràfica enmig de la natura . El so actua com a guia i ressona pel territori, com un camí sense nom ni senyal, una veu animal que ens anima a seguir endavant. Un viatge que recorre la solitud i la vulnerabilitat, però també la força de la comunitat. Una coreografia col·lectiva que s’integra en el paisatge.

La recerca

Durant el període 2024-25, Azucena Momo va entrevistar persones provinents de les zones on s’ha reintroduït l’ós als Pirineus catalans i francesos. Ha recopilat una gran varietat d’opinions, tractant els reptes ecològics i les perspectives humanes, socials i polítiques davant la convivència amb aquest gran depredador.

Tenint en compte aquesta relació humana amb les pràctiques de reintroducció de fauna salvatge, el nostre propòsit és regenerar el diàleg per qüestionar-nos quin és el nostre paper com un dels grans depredadors de la Terra. Com afrontem la por, les històries d’extinció i la idea d’una natura salvatge? Com imaginem altres maneres de viure? Som capaços de conviure en relacions diverses que no es limiten només a l’humà?

Per aprofundir en el coneixement dels territoris rurals i de les relacions entre persones i éssers vius, hem començat a conèixer dones que han decidit ser pastores i dedicar-se a la ramaderia extensiva al Pirineu. Amb Camins Salvatges volem compartir el que ens han explicat: una narració a on el caminar, el vincle amb la natura i el cos són elements essencials.

La proposta artística

1 : creem una proposta artística per a un camí. Una experiència immersiva adreçada a unes quaranta persones i interpretada per tres artistes. L’objectiu és posar en diàleg el cos i el paisatge, obrir la mirada i la sensibilitat al territori que travessem.

En aquesta primera part d’uns 70 minuts, explorem la possibilitat de col·laborar amb grups corals o de cant col·lectiu de la zona, amb la intenció de descobrir com es pot crear un paisatge sonor a través del cant durant la caminada.

2 : creem una peça de dansa per a 3 intèrprets, d’una durada aproximada de 20 minuts, que es presentarà un cop arribem al punt final del recorregut, per ex. places, carrers del poble, etc. Així, aquelles persones que no puguin caminar o tinguin dificultats per desplaçar-se per terrenys irregulars podran anar directament al lloc d’arribada, que serà un espai del poble. Allà, s’hi ballarà una obra coreogràfica inspirada en la figura de la pastora, i les caminants que hi arribin seran rebudes per fer un tancament col·lectiu d’aquesta experiència immersiva.

«La dansa ens recorda que la “Natura”, lluny de trobar-se en un món exterior tal com la

modernitat colonial ha imaginat, segueix insistint en el nostre interior».

Emma Bigé, Mouvementements: Ecopolitiques de la danse, La Découver te, 2023.

UNA COREOGRAFIA COL·LECTIVA INSCRITA AL PAISATGE

Entenem el fet de caminar com la primera forma de dansa. En caminar, situem els nostres cossos en el món i, així, obrim un diàleg entre allò que és “extern” i el nostre interior. Caminar és una experiència ontològica que ens connecta amb els altres; forma part de la nostra manera de desplaçar-nos com a mamífers bípedes i ens regala un ritme que s’ajusta a la nostra escala humana, generant una relació física i emocional amb el territori que travessem.

Caminar també és un acte polític i mediambiental: ens fa repensar com ens movem pel planeta i de quina manera, a través de la necessitat de mobilitat, impactem en els ecosistemes, transformant paisatges i altres formes de vida. Volem reivindicar el caminar com una eina artística, una porta d’entrada a un territori, una manera d’apropar-nos a un paisatge.

Moure’s pel paisatge : treballem la coreografia a partir de la disposició dels cossos en l’espai, generant relacions visuals. En la nostra proposta, volem crear un dispositiu capaç de coreografiar els cossos del públic. Partim del moviment humà més essencial: caminar. Els moviments neixen de la connexió física amb l’entorn, segons la seva matèria, orografia, relleu i els usos de l’espai.